Si aquesta nit sents una remor estranya que, no saps com, t’obliga a mirar el cel.

El camí ens ha portat a Betlem!
Xiscla l'alegria nova!
Com hem vingut? No ho sabem!
Tampoc sabem si ho mereixem,
però som al davant de la cova!
Hem seguit els pastors dins la nit crua?
Tenim l’ull esgarrinxat
per l’estrella? Tenim l’ànima nua
de tota veritat?...
Ai, no és pas hora de confessió
que escorcolli la sang impia!
És l’hora del xisclet de l’alegria,
o, si voleu, és l’hora del perdó,
de l’oblit de la carn i la cançó
dintre la llum de l’establia;
perquè som criatures mortals,
i si hem caigut tres cops al dia,
i si hem jurat en fals,
ecara ens queda al fons del fons
l'entendriment per a aquesta hora;
no estan cremats tots els racons!
Encara hi ha un nervi que riu
i el llavi esquerp es fa més viu
mentre el rampell del mal recula
i en mig la palla flamejant
l'alè del bou i de la mula
humitegen la pell de l'Infant!
El llavi esquerp, i el crit i el plor
no han oblidat nostra cançó,
que tot ho aviva i tot ho aclara,
i es va sentint el tendre so
de fa mil anys, de sempre i d'ara...
aquest so tan tan humil, tan de debò:
“Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo!...”

fragmen EL POEMA DE NADAL - (CANT IV)
JOSEP M. DE SAGARRA
fotos a Torredembarra

Si aquesta nit sents una remor estranya

que, no saps com, t’obliga a mirar el cel,

i enyores gust de mel

i tens desig d’una pau que no enganya…

és que a través dels aires de la nit

t’arriba aquell ressò de l’Establia

de quan l’Infant naixia

i s’elevava un càntic d’infinit.

Si ja no saps sentir-te pastoret,

ni aturar-te a entendre el bell missatge,

almenys, tingues coratge

de seguir el teu camí amb el cor net.

poema Nadal de JOANA RASPALL

foto a Fàtima

És l'alegria, la gran alegria

de veure que encara tenim per consol,

la galta freda del Noi que somnia

i el ritme d'aquesta cançó de bressol!

És l'alegria de veure com passa

l trista sentència del full consumit;

de veure que no es desglaça

el que és només eixarreït;

i tot allò que ho engoleix la barcassa

que mena l'oblit!

De veure que aquesta llampant caravana

on ploren i riuen cent mil vanitats,

de tant que demana,

no troba paraula pels llavis pintats!

De veure que hem anat adelerats

i que amb les ungles hem tocat l'arrel

de tots el pecats daurats

i el baf de les roses vives,

i només havem sentit

una mica més de fel

al voltant de les genives

i en el fons del fons del pit!

És l'alegria, la gran alegria

de poder escanyar amb les mans

l'horrible sornegueria

de tots els respectes humans!

De sentir aquest xiscle nou

de llengua de criatures,

de ser igual que la mula i el bou,

de ser de fang com les figures

que no es mouen ni se'n van,

ni els importa res de fora,

perquè tenen al davant

las pell nua d'un infant

que plora!

L'alegria de pensar serenament

que de tot el bagatge de la vida,

de tot l'orgull passat i present

no hi ha res que ens crida;

no hi ha res que ens apagui la set,

ni ens ompli la mirada,

no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred

de l'ànima descarnada,

i només aquesta mica

de cançó, aquesta musica

d'una Verge i un Infant

i un Fuster que la contempla,

té la força enlluernant

que no té tot l'or del temple;

té un sentit tebi i pregon,

que no te cap veu inflada,

ni cap ciència del món

ni cap mirtra encarcarada!

fragmen EL POEMA DE NADAL - (CANT IV)

JOSEP M. DE SAGARRA

fotos a Torredembarra

I aquesta cançó només,

estranya, anònima, lliure,

s'enganxa al llavi, després

de tant dubtar i tant somriure;

i ens dóna un deliri foll,

i sentim el cor com salta,

i ens fa doblegar el genoll,

i ens humiteja la galta.

I sense saber per què

aquest plor viu i serè

tot l'esperit ens amara

i anem reprenent el to

de fa mil anys, de sempre i d'ara:

“Què li darem an el Noi de la Mare,

què li darem que li sàpiga bo!..."

En quin llavi de dona seria,

en quin lloc de muntanya o del pla

aquesta tonada floria?

Quina fou la primera que es trobà

amb la blanca melodia

com una oreneta caçada amb la mà,

sense esquerperia?

Quina dona del meu país,

amb aire amorós i enyoradís,

vestida de sarja i esclop,

però amb una veu molt clara

va cantar per primer cop

la cançó del Noi de la Mare?

Jo em penso que era de feixes foranes,

d’aquelles que van dur 1 arada al puny,

avesada a sentir les campanes

una mica de Iluny;

avesada a sentir el cop que pega

la destral que esmussa el fil;

i el cucut llaminer, que gemega

la segona quinzena d’abril.

Una planta de bona figura,

i una cabellera sense desgavell;

i a la pell de la galta la pintura

del préssec novell.

Tres passades de verd de fageda

li mantenien un to d’aigua als ulls.

Per les coses dels altres muda i freda,

gens envejosa dels graners curulls!

I aquesta dona del meu país,

sense cap esverament,

va trencar el seu viure gris

amb les estrelles d’un infantament...

fragmen EL POEMA DE NADAL - (CANT IV)

JOSEP M. DE SAGARRA

fotos a Torredembarra

I es va lliurar del pes
i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
com les ovelles que no saben res
d’aquell misteri tan estrany que els passa.
I estava tan contenta del fill seu,
que per fer-lo somriure crida i malda,
i com si contemplés el fill de Déu
se'l mirava adormit a la falda.
I mentre que sospira, violenta,
per la finestra, guarnida de gel,
va entrar una mena d’alosa lluenta
que deuria venir del fons del cel.
I la dona guaità com fugia
la visió estranya, de pressa i corrents,
i va sentir una gran rampell d’alegria
que li cremà la blancor de les dents.
I es va sentir la llengua baladrera
de flautes, de ferrets i cascavells,
com si tingués al pit una pomera
amb totes les branques guarnides d'ocells.
I del desig de muica fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l'infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:
"Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?..."
I mentre deia les dolces paraules,

la cançó anava escampant-se pel món.

La van aprendre les fulles de menta,

i va enganxar-se al bec dels falciots,

al campanar les campanes movien

poc a poquet, el batall tremolós:

"Què li darem an el Noi de la Mare?"

Els grills somiquen damunt del rostoll,

i les aranyes, quan filen, la canten,

i les abelles brunzint sota el sol.

Totes les dones amb fills a la falda,

totes les dones la saben de cor!

Va caminant i baixant la muntanya,

la cançó arriba a la platja i al moll: 

"Què li darem an el Noi de la Mare?... "

canta la vela, que empeny el xaloc,

i el card que cruix í l'arjau que grinyola,

i el fum de pipa que engega el patró.

Quan ve Nadal, la cançó del miracle

fa que tremoli l'esquena dels llops.

Fins els qui cremen i roben i maten,

si de menuts l'han sentida algun cop,

la volen dir i se'ls encalla la llengua,

la volen dir i els escanya la por!

Quan ve Nadal, la cançó del miracle

amb el pessebre de molsa i arboç,

ens fa pensar en unes ganes molt vives,

ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,

té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!

fragmen EL POEMA DE NADAL - (CANT IV)

JOSEP M. DE SAGARRA

fotos a Torredembarra

i a Fàtima.

foto a Sintra Portugal

Què li darem en el Noi de la Mare?

Què li darem, que li sàpiga bo?

Li darem panses amb unes balances,

li darem figues amb un paneró.

Què li darem al Fillet de Maria?

Què li darem al formós Infantó?

Panses i figues i nous i olives,

panses i figues i mel i mató.

Tampatamtam, que les figues són verdes,
tampatamtam, que ja maduraran.
Si no maduren el dia de Pasqua,
maduraran en el dia de Rams.

El noi de la Mare  Madrigal Singers de Hiroshima, Japó

Hem bastit el pessebre en un angle

del menjador, sobre una taula vella,

el pessebre mateix de cada any

amb la mula i el bou i l’Infant

i els tres Reis i l’estrella.

Hem obert innombrables camins,

tots d’adreça a la cova,

amb correus de vells pelegrins

-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.

I en la nit del misteri hem cantat

les antigues cançons

de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.

I oferíem la nit amb els ulls i les mans.

I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans

de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella

Nadala de MIQUEL MARTÍ I POL

foto a l'Ermita de Butsènit