Plena de gràcia ets.

Tot en ella encantava, tot en ella atreia,
la seva mirada, el seu gest, el seu somriure, el seu caminar…
L'enginy de la Natura de la seva boca fluïa,
era plena de gràcia, com el Avemaría,
Qui la va veure, no la va poder ja mai oblidar!

Ingènua com l'aigua, diàfana com el dia,
rossa i nevada com a margarida sense igual,
a l'influx de la seva ànima celeste, clarejava…
Era plena de gràcia com el avemaría
Qui la va veure, no la va poder ja mai oblidar!

Certa dolça i amable dignitat la investia
de no sé que prestigi llunyà i singular…
Més que moltes princeses, princesa semblava,
era plena de gràcia com el avemaría,
Qui la va veure, no la va poder ja mai oblidar!

Jo vaig gaudir el privilegi de tenir-la en la meva via
dolorosa, per ella va tenir fi la meva anhelar,
i cadències arcanes va trobar la meva poesia,
era plena de gràcia, com el Avemaría,
Qui la va veure, no la va poder ja mai oblidar!

Quant, quant la vaig voler! Per deu anys va ser meva
però flors tan belles mai poden durar,
era plena de gràcia, com el Avemaría
i a la font de gràcia d'on ella procedia
es va tornar com a gota que es torna a la mar.

poema de Amado Nervo "Gratia Plena"

Un tret profund i veritable del poeta és l'element religiós,

encara que apareixtambé el sensual. 

Amb versos senzills i depurats, mostra el seu temperament
amorós.

Aquest amor a la vida, a la naturalesa,

a la seva lluita entre el religiós i el mundà,
a l'espiritualitat i a un amor ple d'esperances

i penes apareix en molts dels seus poemes.

Aquest sentiment es el que me vare dur a recollir jo sol unes 500 firmes
de les 4000 que se varen aconseguir perquè los impresentables de cyu
no edifique-se'n el Pulmó Verd de Tarragona fet amb fons Europeus

Afortunadament avui podem gaudir de mmeravelles com aquesta

4 de desembre del 2011

Poema de la lluna

Protagonista de moltes nits,
navegant del cel
sens motor ni rem.

Vela groga,
vela blanca,
"o" taronja,
tall convex,
llum, reflex,
objecte d'art.

S'estira, s'arronsa,
desapareix.
La lluna torna.

                                                                                                                                          un poema de l'Isabel

foto aquet mig dia
al Pulmo Verd de Tarragona

4 Desembre del 2011

En què es queda…?

Dóno voltes, giro i torno al mateix punt
Camino sense cansar-me montanya amunt
Amaneix i neix un altre dia tancat en un puny
S’esmuny, córre i escapa la vida,
Alhora que la gadanya arriba.
Ja la veig, tomba la cantonada i em mira
Em senyala, sonriu, sols amb la mirada ja m’anhiquila.
Atrapat per l’estopor de no sentir més
Miro al meu voltant, en moments difícils tothom t’esquiva
L’engany i la mentida
La falsedat i la hipocresia
Als peus de la persona que m’estima
Que em menteix dia a dia…
Només em queda resignarme i acceptar la vida.
Reacciono, les mans tornen a tenir tacte
Els meus ulls ja no veuen taques
Amb la meva antiga ploma firmo un pacte
Admeto errors, el meu cor ja no fa els vells batecs exactes.
La mort que es sentia superior ara ho és,
Ara em compra, em deixa viure, no sé si és un favor…
Soc un simple màrtir, un de tants.
Ja no tinc control, no decideixo, ja no camino com abans.
El cap es sent embriagat d’una alta dosi de cansanci
El meu cos n’és conscient, no avanço per molt que hi posi èmfasi.
M’adormo. Les retines veuen un color negre apagat
La mort m’ha traicionat, ho he donat tot… i així he acabat.

poema de Mente_mc

foto al passeig del Bogatell Barcelona 23 de Març del 2011 16:54h

Desde el Terrat versos Lliures a la Maite i la Marta, quines Valls!!!

José Marti

Ànima noble i generosa, lliurat amb fervor a qualsevol tasca generosa,

va comprendre que els nens necessitaven llibres bells per llegir.

En la seva obra,

Martí esdirigeix

al nen artista, la sensibilitat del qual li fa agradar de la poesia, de la història i de la

ciència, per així complaure la seva curiositat.

Martí va ser mestre de vocació, apassionat i

amant de la bellesa i la veritat.

Així és com la transmet a través de:

Versos Lliures

Jo sóc una Dona sincera

d'on creix el palmell;

i abans de morir-me vull,

tirar els meus versos de l'ànima.

Jo vinc de tot arreu

i cap a totes parts vaig;

art sóc entre les arts

a les muntanyes sóc.

El meu vers al valent agrada

el meu vers breu i sincer;

és del vigor de l'acer

amb que es fon l'espasa.

El meu vers és d'un verd clar

i d'un carmí encès;

el meu vers és el d'un cérvol ferit

que busca a la muntanya emparo.

Amb els pobres de la terra

vull jo la meva sort tirar;

el rierol de la serra

em complau més que el mar.

Tot és bell i constant,

tot és música i raó

i tot com el diamant

abans que llum és carbó.

foto al Nostre Racó el Bosc

el 29 de Novembre del 2011

"Nosaltres, ben mirat"

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
Ordenades, si voleu, amb aliva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles:
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió
viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

poema "Nosaltres, ben mirat" (Paraules al vent, 1954)

MIQUEL MARTÍ I POL

foto aquet mig dia al bosc, Tarragona 2 de Desembre del 2011

davants que se poses el dia gris

Quan s'obre la finestra.

Quan s'obre la finestra

vermella com a sang està;

la rosada no la toca

perquè es tem cremar.

Oberta en el migdia

és dura com el coral,

el sol treu el cap als vidres

per veure-la enlluernar

Quan en les branques comencen

els ocells a cantar

 en les maletes del mar,

es posa blanca, amb blanc

d'una galta de sal;

i quan toca la

nit blanc banya de metall

i els estels avancen

mentre els aires es van,

en la ratlla del fosc

es comença a desfullar

"Quan s'obre la finestra" es un poema de Federico García Lorca

Nascut en el poble't de Font Vaquers, prop de Granada (sud d'Espanya),
aquest gran poeta espanyol mai va perdre aquesta alegria del nen feliç.

Per a ell,els nens miraven el món amb ulls plens de llum i plens de curiositat.
D'aquí,que els seus poemes estiguin plens de color i de música.
Els poemes de Lorca ens
fan despertar emocions i sentiments,
que només poden ser vists per
un poeta.

La seva poesia és única, inimitable i irrepetible.
Humanitza els objectes
donant-los sentiments.
En cada vers dels seus poemes es desborda la imaginació,
l'alegria, la llum i la delicadesa.

En aquest poema se refereix a una flor,
en aquesta finestra natural entre dos arbres
s'obria el cor
i darrera d'aquestes humils cireretes del parterre del parc
reflectida en la Lluna veia totes les flors del bosc, del camp ,dels jardins
en una L'AMISTAT,

Gràcies per ser-hi.

Tarragona 29 de Novembre del 2011 a les 21h 53m.
al parc "Mirant al Camp" de davant casa,
de fet es al Nostre Racó el Bosc lo que se pot veure.

Quant et miro.

Quan et miro, es vessen paraisos

sobre el buit de les meves mans.

quan et miro, Sóc feliç

i encara que no ho notis la meva ànima aquesta cantant.

Quan et miro, retallets de sol

van recorrent les meves entranyes.

Quan et miro, t'estimo tant,

que em dol esperar fins demà.

És en la teva mirada que s'amaga

el mes gran dels versos

la paraula més sagrada,

el silenci més tendre.

quan et miro, et beso amb la meva mirada

et beso en silenci de la forma mes callada.

quan et miro, sento el goig

fenme pessigolles en l'ànima.

quan et miro, s'il·lumina el dia

i no hi ha alegria mes bella i mes sana.

quan et miro, amor de la meva ànima

la més bella de totes les flors em canta.

poema "Quant et miro" Juan Carlos Lozano

foto aquesta nit del 30 de novembre del 2011

mirant el Nostre Racó el Bosc.