Podríem dir que no queden records,
que solament ens manté vius la imatge
que va quedant de les coses que esperen
passar al calaix on viu el llarg pretèrit.
Però seria fals. Hi ha l’evidència
que tot allò que som ho vam crear
discretament, partint de les històries
que ens han commòs i ens han portat a escriure
en un absurd intent de pervivència.
Negar el record és com negar la vida
o com pensar que més enllà dels dies
de pluja i fred d’aquests hiverns de marbre
hi haurà d’haver un estiu etern, i tendre.
Descobrirem paranys que té la llum
i encendrem foc amb somnis i poemes.
Un relat de: Antoni Casals
foto al pinaret vei de casa Tarragona 1 Gener del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada