La flor blanca

Va caure del cel en el seu misteri una flor,
que en ella representa la puresa de l'amor,
amb els seus delicats petals de fervor,
i l'olor deliciosa per la seva resplendor.

Caiguda en el sòl sense ser recollida per ningú,
per ventura la humanitat deixo de voler?
solament un ànima va poder entendre el que vaig voler voler,
amb la seva presència la flor comenzare a renéixer.

En mirar-la amb els seus bells ulls com el mar,
vaig veure la puresa i la sencillesa de la seva estimar,
el somriure que vas mostrar va ser alguna cosa especial,
perquè en ella vaig veure vida molt especial.

La flor es fusiono amb tu el meu dolç angel,
l'esperança i la puresa vare tornar a resplandeixe
ara puc entendre el que Déu que volgue en la meva vida,
protegir, estimar i cuidar a la meva dolça estimada.

Per ventura no és meravellós estimar a qui vols?
Morir per la causa que aquesta persona sigui feliç?
vaig entendre el meu proposit i lo cumplire davant teu,
ara i sempre sere un poeta guerrer per tu.

poema de Julio Cesar Serrano Zavala

foto al bosc de Tarragona 11 Novembre del 2011