El Sol

A plena llum de sol succeeix el dia,

el dia sol, el silenciós segell

estès en els camps del camí.

Jo sóc un home llum, amb tanta rosa,

amb tanta claredat destinada

que arribaré a morir-me de fulgor.

I no divideixo el món en dues meitats,

en dues esferes negres o grogues

sinó que ho mantinc a plena llum

com un sol raïm de topazi.

Fa temps, allà lluny,

vaig posar els peus en un país tan clar

que fins a la nit era fosforescent:

segueixo sentint el rumor d'aquella llum,

ambre rodó és tot el cel:

el sucre blau puja del mar.

Una altra vegada, ja se sap, i per sempre

summe i agrego llum al patriotisme:

els meus deures són durament diürns:

haig de lliurar i obrir noves finestres,

establir la claredat invicta

i encara que no em comprenguin, continuar

la meva propaganda de cristalleria.

No sé per què li toca a un endolat

d'origen, a un producte de l'hivern,

a un provincià amb olor a pluja

aquesta reverberant professió.

De vegades penso imitar la humilitat

i demanar que perdonin la meva alegria

però no tinc temps: és necessari

arribar primerenc i córrer a una altra part

sense més motiu que la llum d'avui,

la meva pròpia llum o la llum de la nit:

i quan ja vaig estendre la claredat

en aquest punt o en un altre qualsevol

em diuen que està fosc en el Perú,

que no va sortir la llum en Patagonia.

I sense poder dormir haig de partir:

per a què aprendria a transparent!

Avui, aquest obert migdia vola

amb totes les abelles de la llum:

és una sola copa la distància,

al territori clar de la meva vida.

I brilla el sol cap a Valparaíso.

Poema El Sol de Pablo Neruda

foto als olivers del pinaret tocant casa 3 de Febrer del 2012