En què es queda…?

Dóno voltes, giro i torno al mateix punt
Camino sense cansar-me montanya amunt
Amaneix i neix un altre dia tancat en un puny
S’esmuny, córre i escapa la vida,
Alhora que la gadanya arriba.
Ja la veig, tomba la cantonada i em mira
Em senyala, sonriu, sols amb la mirada ja m’anhiquila.
Atrapat per l’estopor de no sentir més
Miro al meu voltant, en moments difícils tothom t’esquiva
L’engany i la mentida
La falsedat i la hipocresia
Als peus de la persona que m’estima
Que em menteix dia a dia…
Només em queda resignarme i acceptar la vida.
Reacciono, les mans tornen a tenir tacte
Els meus ulls ja no veuen taques
Amb la meva antiga ploma firmo un pacte
Admeto errors, el meu cor ja no fa els vells batecs exactes.
La mort que es sentia superior ara ho és,
Ara em compra, em deixa viure, no sé si és un favor…
Soc un simple màrtir, un de tants.
Ja no tinc control, no decideixo, ja no camino com abans.
El cap es sent embriagat d’una alta dosi de cansanci
El meu cos n’és conscient, no avanço per molt que hi posi èmfasi.
M’adormo. Les retines veuen un color negre apagat
La mort m’ha traicionat, ho he donat tot… i així he acabat.

poema de Mente_mc

foto al passeig del Bogatell Barcelona 23 de Març del 2011 16:54h