Tarragona ciutat del paradís que penetra.

Sempre et veuen els meus ulls, ciutat dels meus dies marins.

Penjada de la imponent muntanya, amb prou feines detinguda

en la teva vertical caiguda a les ones blaves,

sembles regnar sota el cel, sobre les aigües,

mitjança en els aires, com si una mà joiosa

t'hagués retingut, un moment de glòria, 

abans d'enfonsar-te per sempre en les ones amants.

Però tu dures, mai descendeixes, i el mar sospira

o brama per tu, ciutat dels meus dies alegres,

ciutat mare i blanquí-sima on vaig viure, i record,

angèlica ciutat que, més alta que el mar, presideixes les seves escumes.

Calles amb prou feines, lleus, musicals. Jardins

on flors tropicals eleven els seus juvenils palmells gruixuts.

Palmells de llum que sobre els caps, alats,

mereixen la lluentor de la brisa i suspenen

per un instant llavis celestials que creuen

amb destinació a les illes remotíssimes, màgiques,

que allà en el blau indi, llibertades, naveguen.

Allí també vaig viure, allí, ciutat graciosa, ciutat profunda.

Allí on els joves rellisquen sobre la pedra amable,

i on les rutilants parets besen sempre 

a els qui sempre creuen, servidores de lluentors.

Allí vaig ser conduït per una mà materna.

Per ventura d'una reixa florida una guitarra trista

cantava la sobtada cançó suspesa del temps;

quieta la nit, més quiet l'amant,

sota la lluita eterna que instantània transcorre.

Un bufo d'eternitat va poder destruir-te,

ciutat prodigiosa, moment que en la ment d'un déu vas emergir.

Els homes per un somni van viure, no van viure,

eternament fúlgids com un bufo diví.

Jardins, flors. Mar encoratjat com un braç que anhela

a la ciutat voladora entre muntanya i abisme,

blanca en els aires, amb qualitat d'ocell suspès

que mai a dalt. Oh ciutat no a la terra!

Per aquella mà materna vaig ser portat lleuger

pels teus carrers ingràvids. Peu nu en el dia.

Peu nu en la nit. Lluna gran. Sol pur.

Allí el cel eres tu, ciutat que en ell habitaves.

Ciutat que en ell volaves amb les teves ales obertes.

De "Ombra del paradís" 1939 de Vicente Alexandre
"la Ciutat del Paradís"
foto aquest mati a trencar el Alba al passeig de les Palmeres de Tarragona
09/10/2011
feu com aquest colom , mireu, passegeu-u, gaudiu de Tarragona,
la Rosa Maria, la Maite, la Pepi, el Josep,el Xavier, i jo
no ens enfadarem
si no ens die-u res,
en un moment donat,
si voleu,
alguna pedra, algun carreró,algun racó potser us podrem ensenyar
Gaudiu Tarragona, la Ciutat del Colors, de la Llum,
penetreu-la.